L'addicció al mòbil

On Translation: Il telefonino va ser una proposta portada a terme en el taller d'Antoni Muntadas dins el projecte LabOratorio 2, sent una iniciativa del col·lectiu artístic a.titolo, celebrat a Turin el juny del 2001 i tenint com a eix argumental la reflexió sobre el conceptes de públic i privat.

El taller va explorar com parlar per telèfon mòbil és un acte aparentment privat, però que ha passat a convertir-se en un acte públic i obert a qualsevol tipus d'audiència. El treball va consistir en la realització de set tríptics de 50 x 70cm que mostren diferents persones parlant per telèfon mòbil. En la composició es mostra una imatge gran de la persona parlant pel telèfon mòbil i dues més centrades en detalls: la mà subjectant el mòbil i els ulls.

A partir d'aquest treball van sorgir sobretot dues observacions:

1. Com la comunicació establerta no es desenvolupa entre els dos actors de manera exclusiva, sinó que inclou les interferències del entorn i la presència d'altres oients, redissenyant d'aquesta manera els límits entre el Jo i l'Altre i el Jo i Nosaltres.

2. El canvi de la pregunta inicial en una conversa telefònica passant del :"Qui ets?" a "On estàs?". El pas de la pregunta identitària a la pregunta topològica. Aquest ha passat a ser un dels motius més recurrents per a realitzar una trucada: localitzar i ser localitzat sempre i en qualsevol lloc. Això ha comportat conseqüències tant en l'àmbit laboral com privat, colonitzant el nostre espai i temps (amb la tendència de la imposició de la planificació del temps sobre el propi temps viscut).

.

.

.

.

..

Aquesta és una de les campanya que va fer

Motorola l'any passat a Rússia promocionant el nou model RAZR 2. La campanya ens mostra un mercedes aixafat per un mòbil gegant en un aparcament ii pot tenir dues

interpretacions. La primera i més clara és la promoció del mòbil amb les seves propietats (prim i "afilat") i per altra banda podría ser una campanya de sensibilització per part del gover (o la DGT Russa) contra l'ús del mòbil mentre es condueix.

És una campanya directa i impactant que va tenir altres formats com el següent l'anunci televisiu:

.

.

.

.

.

El cineasta Skipe Lee, amb la col·laboració de Nokia, dirigirà una pel·lícula creada exclusivament a partir de vídeos filmats amb el telèfon mòbil. La pel·lícula consistirà en tres actes, cada un de tres a cinc minuts de durada, amb el concepte de "humanitat". El cienasta donarà a conèixer a través de la xarxa el tema del acte i des de llavors els usuaris tindran fins a quatre setmanes per a poder enviar el seu vídeo.

“I’m interested because it’s a great collaborative effort,” ... “Within five years, new movies will be made with devices like these.”...“I like working with people who have talent but aren’t in film school.” (Spike Lee)

Aquesta pel·ícula serà sobretot un exeriment del cineasta, però també una manera de promocionar-se Nokia. La companyia està buscant noves maneres de fer màrqueting a través dels avenços que van incorporant els seus telèfons mòbils.

Nokiaproductions / The New York Times

.

.

.

.

.

Des de fa uns dies està circulant una notícia sobre la protecció que han col·locat als fanals al carrer Brick Lane, dins la zona anomenada East End de Londres, el qual havia registrat el major nombre d'accidents per culpa de l'ús del mòbil (sobretot amb els SMS) dels vianants mentre caminen. De moment és una proba pilot, creada per la associació de vianants Living Streets, que si funciona seria extensible a altres carrers de Londres.

A continuació deixo el vídeo del diari Daily Mail a on explica la notícia:

Tot i així també corre el rumor de que això ha estat només una campanya publicitària de 118.com, un servei d'informació telefònica, la qual també incloïa la realització de carrils per a vianants amb mòbil.

Sigui per un motiu o per un altre, aquest és un bon exemple per fer-nos adonar de qui ús li estem donant al nostre mòbil.

“A partir del moment en que qualsevol conducte institucionalitzada i pública, socialment acceptada i configurada com una afició, una tendència, un hàbit o un comprimís, deixa de ser un desig per a convertir-se en una necessitat absoluta i irresistible, aquesta conducte ha de ser considerada com una addicció o dependència”.

(Francisco Alonso-Fernàndez: “Las otras dorgas: alimento, sexo, televisión, compras, juego, trabajo”. Temas de Hoy, Madrid, 1996.)

Quan el mòbil es converteix no només en un element essencial per a la comunicació sinó també un instrument que està prenent el control de la vida de la persona, parlarem d’adicció. També es parla de dependència quan existeix el que s’anomena una centralització dels canals de comunicació i informació , les opcions d’oci, i els recursos profesionals/laborals: tot en el mateix dispositiu (“que faria si em quedo sense ell?”).

I tu, què faries sense ell?